Manifest



Centenars d’intel·lectuals i professionals han firmat a Catalunya una crida a favor de l’esquerra i del federalisme per contestar al creixent secessionisme estimulat per Convergència i Unió des del Govern de la Generalitat, així com per altres forces polítiques d’afinitat nacionalista.
Volem atendre aquesta crida perquè els promotors d’una independència immediata de Catalunya eddueixen beneficis a dojo obviant les penoses conseqüències que tindrien per a tots. A més a més, s’eximeixen de respondre als grans problemes que, com europeus, com espanyols, com ciutadans d’una comunitat autònoma i com veïns d’un municipi, ens planteja la crisi econòmica i la incapacitat que aquí i a Europa es veu a l’hora d’adoptar decisions vàlides. Afegir-hi una proposta de secessió augura el desbordament a curt termini del malestar social al que condueix el sobtat empobriment i el vertigen de la desesperança d’una bona part de la ciutadania.
Els independentistes converteixen la seva particular idea d’Espanya en el cap de turc de tots els malestars. Obren així el camí a l’exigua minoria que, a la resta d’Espanya, es proposen de fer el mateix amb la seva particular idea de Catalunya. L’afirmació que Espanya va perpetrar agressions contra Catalunya és una desgraciada manipulació del passat, que oblida a consciència que durant els conflictes i guerres civils que el país va patir, els catalans, da la mateixa manera que la resta d’espanyols, es van dividir en bàndols.
Ni Catalunya està sotmesa a un espoli per part d’Espanya ni la majoria d’espanyols té cap sentiment de menyspreu per ella. Ans al contrari: Catalunya suscita afecte, admiració i reconeixement, entre d’altres raons perquè sense ella, sense la seva llengua i sense la seva aportació solidària no es pot entendre l’Espanya democràtica. Les forces polítiques que han abraçat l’independentisme calculen que, donada la dràstica reducció dels recursos de l’Estat i els patiments de la crisi, és arribada l’hora de pugnar per les seves aspiracions maximalistes, sense fer cas de l’ordre constitucional pactat per tots.
A Catalunya existeix un profund sentiment nacional, del que la resta d’espanyols n’és plenament conscient. Per això estem convençuts que ha d’ésser reconegut i integrat de nou en el sí d’unes institucions compartides. No obstant això, si aquest sentiment, de forma majoritària, es manifestés contrari, de manera irreductible i permanent, al manteniment de les institucions que entre tots ens vam procurar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols a prendre-ho en consideració per tal de trobar una solució apropiada i respectuosa: els ciutadans de Catalunya han de saber que aquest és el nostre compromís irrenunciable. Però al mateix temps, han de saber que a la resta d’Espanya, així com a la pròpia Catalunya hi ha moltes veus que aposten per seguir avançant junts.
El programa de construcció nacional incentiva als independentistes a sentir-se víctimes d’una opressió per part d’Espanya, a refusar les propostes d’entesa i a silenciar o marginar a tots aquells ciutadans catalans que no subscriuen aquest programa de secessió. La transició de la dictadura a la democràcia es va fer de la llei a la llei passant per la llei. Ara, paradoxalment, els independentistes, per tal de tirar endavant la seva denominada transició nacional ens proposen violar la llei democràtica, feta per tots i per a tots, amb el propòsit de crear una llei nova, feta tan sols pels que se senten cridats a una missió sense comptar amb la resta. En l’aritmètica política l’ordre dels factors altera el producte.
Ni Espanya, ni la Constitució de 1978 ni l’Estatut de 2006 neguen als ciutadans de Catalunya exercir el seu dret a decidir; són els partits que recolzen la fulminant independència de Catalunya els que confonen les opcions al concórrer, una rere l’altra, a les cites electorals amb programes edulcorats, indolors, i sense cap cost polític, social o econòmic, pensant en ampliar així els seus suports a les urnes.
És necessari que CiU i altres forces de sensibilitat independentista assumeixin les seves greus responsabilitats en la gestió errònia de la present crisi econòmica i en els abusos en què van incórrer i que deixin d’excusar-se amb el suposat espoli perpetrat per Espanya. Aquesta estratègia d’exculpació els estalvia el debat econòmic i social que necessiten tant Catalunya com la resta d’Espanya, exacerbant i imposant, en el seu lloc, un debat nacional i nacionalista.
Considerem, a més, que totes les forces democràtiques s’haurien de sumar en la recerca d’un millor encaix institucional per Catalunya, d’un finançament més just i de la federalització del deteriorat Estat de les autonomies, que inscrigui a la seva norma suprema la solidaritat entre territoris i els criteris de la seva aplicació, compatibles amb l’esforç comú de tots i el principi d’ordinalitat. Per aquest camí podrem seguir ampliant les cotes de llibertat, igualtat, progrés i respecte mutu assolides amb la Constitució de 1978.

Madrid, 24 d’octubre de 2012